Alguns fan distincions entre uns dies i uns altres, mentre que hi ha qui els considera tots iguals. Que cadascú actuï d’acord amb les seves conviccions. El qui observa un dia especial, ho fa pel Senyor; el qui menja de tot, ho fa pel Senyor, ja que dóna gràcies a Déu, i el qui no menja de tot, també ho fa pel Senyor i també dóna gràcies a Déu. Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius.
Tu, doncs, per què judiques el teu germà? I tu, per què el menysprees? Tots hem de comparèixer davant el tribunal de Déu. (Rom 14:5-10)
Em sorprenia diumenge passat llegint a una web evangèlical, un parell d’articles sobre la situació que ens toca viure a Catalunya arrel de la convocatòria de referèndum feta pel Govern de la Generalitat aquests dies. Els dos articles anaven signats per dos evangèlics de Catalunya, un home i una dona, l’un pastor l’altre pedagoga. Un en contra, no ja de la independència de Catalunya, sinó de la consulta en sí; i l’altre explicant el sentiment català, i el dret democràtic de la consulta.
Recordo els temps, no fa pas gaire, quan els evangèlics predicaven que els creients no havien de pronunciar-se en política, i em congratula que finalment alguns ja comencen a superar aquesta mena de cristianisme supraterrenal i alienat. Content de dir que, la nostra església, la IEE, fins i tot des d’abans de ser IEE, sempre ha viscut una fe profundament amarada en els reptes socials i polítics que cada temps ens ha plantejat, i mai s’ha amagat darrera d’un fals misticisme per no fer-ho.
És així com al LXXV Sínode General de la nostra Església, a prop de la ciutat de Màlaga, els sinodals des d’Extremadura fins a les Illes Balears van votar a favor d’aquesta declaració institucional:
“Consideramos un principio básico de nuestro ordenamiento la declaración universal de los derechos humanos y en base a esta, el derecho de autodeterminación de los pueblos para que puedan decidir sobre su futuro”.
Dit això, hom trobarà dins les nostres esglésies persones a favor o en contra del referèndum al que som convocats el proper 1 d’octubre, faltaria més, cadascú davant de Déu pren la seva posició, respectant, això sí, els acords i les declaracions que pel fet de ser sinodals ens obliguen a tots i a totes.
Però no escric aquestes línies ni per defensar ni per atacar el referèndum, ni des del punt de vista polític ni des de la fe viscuda com a protestant; el que em motiva a escriure és, penso des del cor, una qüestió superior, si em permeteu fer servir aquesta paraula.
Com deia a dalt, davant els reptes socials que any rere any i segle rere segle ens toquen viure, la nostre església sempre busca emetre un pronunciament, i sovint no ens quedem a les paraules, sinó que en molts casos hem tingut implicació directa prenent part i partit. Només cal fer una mirada enrera per veure els nostres pastors (i no pastors) de principis del segle XX, lluitant política i socialment a favor de la República. Però a la vegada això no treu, i no ha de treure, que finalment cada individu, cada membre de la nostra església te plena llibertat per pensar, reflexionar i viure la seva pròpia posició. I ara sí arribo al punt que volia arribar.
Cada posicionament, polític, social, en qüestions de fe o en el àmbit que sigui, tant com a institució com a nivell individual es fa davant del mateix Déu.
Potser mai no havies llegit aquestes paraules del apòstol Pau en aquest sentit: Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, però és el que està dient. Dos extrems: la vida i la mort, i tot el que està en mig s’ha de viure per a Déu. I uns tenen uns convenciments, uns tenen uns altres convenciments, però la paradoxa és que aquests convenciments diferents i fins i tot contradictoris es fan, o s’han de fer, davant del mateix i únic Déu, Rom 14:5 i ss: Que cadascú actuï d’acord amb les seves conviccions…
A l’apòstol el que li preocupa és que ningú es pensi millor que ningú, que ningú jutgi a ningú, que ningú pensi estar ferm fora del Senyor. Doncs al final allò que ha de governar les nostres relacions és una cosa molt concreta: Som tots del Senyor (v 8).
Em sap greu, (de fet no em sap gens greu) dir-ho, però aquells que busquen una única veritat, una única teologia perfecta i fonamentada en les escriptures, una veritat amb un verset per a cada repte, amb una resposta única i divina per a cada qüestió que ens trobem a la vida, fracassaran, es frustraran i faran que altres pateixin aquesta frustració. Aquest no és el camí de la fe. El camí de la fe és més aviat saber viure, saber conviure amb les nostres diferències sabent que tots pertanyem al mateix Senyor, i a pesar de tantes diferències, en ell som part del mateix cos.
Dirà l’apòstol als filipencs: Ara, a vosaltres, tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’evangeli del Crist, i aquesta és la clau. Davant de cada repte tindrem un posicionament, i com a creients buscarem que el nostre posicionament sigui coherent amb la nostra fe, i sovint trobarem a persones que professant la mateixa fe estiguin en posicions contraries, però el nostre comportament ha de ser sempre digne de l’evangeli del Crist.
Quan l’apòstol Pau escrivia la carta als Romans ho feia a unes comunitats que vivien un conflicte: el conflicte de la convivència entre persones de cultura romana, i persones de cultura jueva; tots ells creients en Jesucrist.
És a ells, i amb ells tots nosaltres, als que van adreçades les seves paraules: Estimeu-vos afectuosament com a germans, respecteu-vos els uns als altres.
Més encara, jo proposaria que aquest amor i respecte traspassessin les fronteres de les nostres esglésies per afectar també a la nostra societat.
Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí
