Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea.
A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i es posaren a cridar:
–Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!
En veure’ls, Jesús els digué:
–Aneu a presentar-vos als sacerdots.
Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué:
–¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou?
¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?
I li digué:
–Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.
Lluc 17:11-19
Avui ens trobem que de deu homes guarits per de forma miraculosa, només un entén que Jesús ha sigut el responsable d’aquest fet, i només ell canvia el seu camí per donar-li gràcies i per reconèixer d’on ve la salvació. I per acabar-ho d’arrodonir, aquest un ni tan sols era part del poble de Déu, segons li havien ensenyat a Jesús, era un samarità, un del poble mestís, dels que havien pervertit el culte al Déu de Jerusalem.
Precisament a Jerusalem els hi havia enviat Jesús, ell no els cura immediatament, si no que els hi diu: –Aneu a presentar-vos als sacerdots.
Bé, si una persona sanava de la seva malaltia a la pell, abans de poder integrar-se de nou a la societat que l’havia exclòs, havia de ser un sacerdot qui certifiqués que estava bé.
Però ells no havien sigut sanats encara, qui els sanaria? Els sacerdots del temple?
Així que van fer cas a Jesús, que els envià cap al temple, a més de 100 Km, uns cinc o sis dies de viatge.
I resulta que és caminant seguint les indicacions de Jesús que són guarits de la seva malaltia.
Quina sorpresa! Corre! Anem ràpid cap al temple, el sacerdot ens donarà el vist i plau i podrem tornar a fer vida normal, podrem tornar a ser com els altres, a la fi podrem tornar a ser part de la societat que ens va fer fora!
I tots van sortir corrents. Nou jueus corrent cap al temple i un samarità en direcció contraria, que corrent torna cap a la frontera a on s’havia trobat amb Jesús.
Ni tan sols els miracles ens asseguren una resposta de fe de part de l’home, doncs acceptar l’acció de Jesús implica canviar el camí, girar cua i oblidar-se de la religiositat que no pot salvar.
Acceptar l’acció de Jesús implica no tornar a jugar el mateix joc d’una societat centrada en salvar-se a sí mateixa excloent i marginant als dèbils i als necessitats.
I Jesús es troba amb una bona sorpresa, la gran majoria vol salvar-se de la seva malaltia per poder tornar a entrar en el joc, per poder viure un altre cop dins de les normes que el van fer fora.
Només un, el samarità va tornar, bé, potser això no havia de ser una sorpresa tan gran, què pintava un samarità al temple de Jerusalem?
Quan caminem a la frontera patim el risc de trobar-nos amb situacions transformadores, que ens poden fer veure el món de forma diferent de com el veiem normalment.
Però què és caminar a la frontera?
La societat ens ensenya, des de petits, com hem de ser, com hem de comportar-nos per poder ser part d’ella, de forma que aquells i aquelles que no encaixen queden a les seves fronteres.
En els temps de Jesús els pobres, els que sofrien molts tipus de malalties, i molts altres marginats no podien entrar a moltes ciutats, vivien doncs a les fronteres.
Alguns volen sortir d’aquesta situació per poder ser com tothom, i formar part plena de la societat, mantenint els seus valors, sovint excloents dels malalts i dels pobres, a on únicament se salva el qui pot.
Uns pocs es giren cap a Jesús i quan li donen gràcies estan veient que existeix un altre forma de viure, aquests poden veure el camí que feu Jesús, un camí solidari i d’entrega, aquests han vist la verdadera salvació, un camí sacrificat que fa present l’amor de Déu a on més falta fa.
Y tu, has vist aquest camí?
