Una reflexió de Joan 21:1-19
Sempre arriba un moment a la vida que no som capaços de donar la mida. Que no fem allò que s’espera de nosaltres. Un moment que es converteix en un infern. Potser perquè no som capaços de dir una paraula, o de no dir-la.
O potser perquè allò que sabíem que havíem de fer, no ho hem fet, o ho hem fet molt malament, o pitjor encara, hem fet ben bé el contrari. El pitjor d’aquest moment és com ens miren. Sí, com ens mira el nostre pare, o la nostre mare; la nostra parella, o el nostre millor amic. Com ens mira aquella persona que sap que hem fracassat, però no és tracta d’un fracàs qualsevol, era d’allò més important.
Com a la típica pel·lícula nord americana en la que el pare li ha promès al seu fill que aquell cop sí que anirà a veure’l jugar al partit de beisbol, que ha organitzat la seva agenda per no faltar, és la final de la lliga. I finalment no fa acte de presencia, una trucada de l’oficina, o simplement s’oblida, o qualsevol cosa, però no apareix.
I més tard la mirada del seu fill li fa saber que aquest cop ha vessat la gota, aquest cop realment la seva presència era important. Són moments que marquen les nostres vides, y que ens poden paralitzar molt de temps. Si hagués dit allò, o no ho hagués dit, si hagués fet, o si ho hagués fet bé… ens preguntem cóm seria la nostra vida si en aquell moment important no haguéssim fallat. Però ja està fet, i està fet malament, i no podem tornar enrere per canviar-ho, hem de mirar endavant i… no és fàcil.
Al Pere li va passar això, la va fer grossa. Després de dir-li a Jesús que l’estimava tant que si calia aniria a la mort amb ell, li va negar tres cops. Tres cops va negar tenir cap tipus de relació amb el seu millor amic, amb el seu mestre. Així que Jesús va morir tot sol, traït i abandonat fins i tot per aquells que deien que li estimaven. Temps després en Pere, junt amb els altres deixebles, va tornar a casa seva, a Galilea.
El seu mestre era mort així que va continuar fent el que sabia fer, pescar. Però les coses no surten com han de sortir. Tota la nit llençant les xarxes i res, ni tan sol això li surt bé al Pere, quina desesperació. I a més, aquell desconegut allà mirant des de la platja que diu “què no teniu res per ficar dins del pa?” Què poca solta, és clar que no. Què no ho veu que no en traiem ni una trista sardina?!
Però quan fan cas a aquell estrany, i s’omplen les xarxes, llavors l’altra deixeble, aquell estimat per Jesús, s’adona de qui és aquell que està a la platja: “Pere, que aquell és Jesús!!”
En Pere tapa les seves vergonyes, pescava tot nu, però també tenia moltes vergonyes que tapar davant del seu amic Jesús, i un cop te ben posada la roba, s’hi llença a l’aigua. Com si d’un bateig es tractés en Pere s’hi fica a les profunditats de les aigües per tornar a sortir, davant de Jesús.
Jesús ha tornat, i vol preparar-li un bon àpat. “Pere, has d’agafar noves forces doncs el món necessita que t’aixequis i tornis a caminar, has d’anar a portar l’amor de Déu a tanta gent encara! Has d’anar a portar l’amor de Déu. M’estimes Pere?”
Se’n recorda, Jesús se’n recorda d’aquella conversa abans de morir a la creu, i torna amb el tema un altre cop!! I el Pere ja està a punt de plorar, fins quan Senyor? Tu saps que t’estimo però que no puc fer més del que faig!!
Jesús ha tornat a buscar al seu amic Pere, i li dóna un altre oportunitat. La vida no sempre dóna segones oportunitats, però Jesús sí que les dóna. Segones i terceres. Jesús no es cansa de preguntar-nos, “M’estimes?” – Sí Senyor, encara que no ho sembli t’estimo, podem respondre. I ell ens diu, si m’estimes, estima als que estan al teu voltant. Si m’estimes segueix-me.
Quants cops ens ha de demanar Jesús si l’estimem? Les que faci falta, sens dubte. Per molt que fallem a Jesús ell torna per alimentar-nos, donar-nos forces i fer que ens tornem a aixecar. Aprofitem doncs amb goig aquesta nova oportunitat.
